Diuen que la cultura és d´esquerres. També diuen que els conservadors son de dretes. No crec que Bach fos molt d´esquerres, ni R.Strauss, ni R.Llull i resulta que els més conservacionistes de tots els trobem en associacions de conserves de patrimoni, de natura, de tradicions....
Quina gran contradicció...
Quan el tripartit d´esquerres va pujar al govern, en la seva primera etapa, hi havia molts literats, artistes, i gent de la "cultura" al darrera, fins i tot en plataformes i amb molta il.lusió, ja que el President Maragall representava aquest canvi, aquesta nova sensibilitat respecte a la cultura, que certament era la germana pobre en molts anys dels governs del president Pujol, si mes no a nivell estètic, encara que després es va comprovar que no en les accions.
És així com es van fregar les mans i és així com van caure del burro en poc temps, veient que "els seus" finalment tampoc no els hi donaven res del que ells cercaven. I cercaven la menjadora, el que allunya l´artista de l´art, la conselleria, la secretaria i un tan cada mes.
El descontentament va ser fort, provocat en part per la consellera, i així van anar caient totes les il.lusions. Després ha vingut el segon tripartit, ens agrada repetir de tot, i finalment un encert, el conseller Treserras, per posar una mica d´ordre i senderi a la casa cultural...
Les millors obres d´art han sortit sempre de l´individu, de l´extrem interior de l´artista, en solitari, del seu treball i no han tingut mai res a veure amb les subvencions ni tan sols amb el reconeixement públic a l´època i en tenim molts exemples de les dues coses, d´artistes que han passat misèries i que no han estat reconeguts fins anys després de la seva mort...en el seu moment els artistes depenien de bisbes i reis, després d´empresaris, ara toca esperar que el govern afluixi la mosca...i no diuen que l´individualisme és de dretes..?
Viure de l´art i de la cultura en aquest país és un privilegi i una sort, manin les dretes les esquerres o les del mig.
1 comentari:
Tot i que jo vinc d’un vessant científic, molt més encasellat, realment considero un privilegi el fet de poder viure de l’art, tot i els alts i baixos que de segur es pateixen. Un bon artista és una font directa de sensibilitat i passió, imprescindibles per a una vida plena.
Fantàstica la gravació de Sant Miquel de Cuixà. És un exemple clar de passió, continguda en el gest, però vessada a més no poder en la música. Emociona!
Publica un comentari a l'entrada