Es curiós com les persones tenim infinites maneres de viure les emocions. Tot veient el darrer vídeo que has penjat. Veus les cares de la gent, acompanyant amb els llavis les paraules de´n Llach, amb els ulls fixes mirant a l'escenari, plens de llum, o abaixant el cap amb un gest de timidesa adolescent. Jo davant cançons com aquesta tinc tendència a tancar el ulls, deixar-me impregnar de la música i sentir com les paraules recorren el meu cos, sense necessitat de pensar en res, però sentint-me plena de vida i emocions. No se si arribarà mai a esciure "l´altre història" de la que parla al final , però ha de ser realment dificil cantar-li a l'absència .
Jo sempre havia pensat que estava dedicada al públic i la música, tot plegat. Es va acomiadar cantant, comunicant-se amb ells (amb nosaltres com a públic)com sempre ha fet i cadascú va viure les seves paraules a la seva manera, com reflecteixen les seves cares. De totes maneres no crec que sigui el mateix acomiadar-se que cantar-li a l'absència, perquè em el moment del comiat encara tens al/s destinatari/s del mateix davant teu. Quan cantes l' absència ja no hi és/són. Jo, quines reflexions més profundes !!! No em convé això d'estar tanta estona per casa.....penso massa. I si m´hi acostumo? Pobre de mi, encara tindré més feina !!!
4 comentaris:
Es curiós com les persones tenim infinites maneres de viure les emocions. Tot veient el darrer vídeo que has penjat. Veus les cares de la gent, acompanyant amb els llavis les paraules de´n Llach, amb els ulls fixes mirant a l'escenari, plens de llum, o abaixant el cap amb un gest de timidesa adolescent. Jo davant cançons com aquesta tinc tendència a tancar el ulls, deixar-me impregnar de la música i sentir com les paraules recorren el meu cos, sense necessitat de pensar en res, però sentint-me plena de vida i emocions.
No se si arribarà mai a esciure "l´altre història" de la que parla al final , però ha de ser realment dificil cantar-li a l'absència .
com bé saps, aquesta cançó, està dedicada al seu públic, i a mi em fa l´afecte que sí que va trobar la manera d´acomiadar-se.
Jo sempre havia pensat que estava dedicada al públic i la música, tot plegat. Es va acomiadar cantant, comunicant-se amb ells (amb nosaltres com a públic)com sempre ha fet i cadascú va viure les seves paraules a la seva manera, com reflecteixen les seves cares. De totes maneres no crec que sigui el mateix acomiadar-se que cantar-li a l'absència, perquè em el moment del comiat encara tens al/s destinatari/s del mateix davant teu. Quan cantes l' absència ja no hi és/són.
Jo, quines reflexions més profundes !!! No em convé això d'estar tanta estona per casa.....penso massa.
I si m´hi acostumo? Pobre de mi, encara tindré més feina !!!
sí, és millor que aviat treballis..!ji, ji, ji..!!
Publica un comentari a l'entrada