9-M II

Els anys a l´oposició són durs per a tothom. Ho van ser pel PSC i les forces d´esquerres en una llarga travessia que va cremar a molta gent fins que es van aferrar a un dragonkan i ara a una mediocritat latent, i ho és també per CIU que es troba incòmode a les trinxeres.
Tot són excuses i donar les culpes als altres, no hi ha autocrítica.
Ara sortim amb el tema de que depèn de què passi a les eleccions d´Espanya el govern de la Generalitat perilla. Un discurs totalment provincià, supeditat, impropi d´un partit que té i hauria de tenir la seva única raó de ser en Catalunya.
El que caldria fer és fer-nos forts a casa nostra, engrandir-nos, multiplicar esforços, i amb la força unitaria, després, anar a Madrid amb una representació catalana digne del país que els ha escollit, 30 diputats no supeditats a la lògica de l´estat i veuriem com els hi tremolien les cames.
Malauradament, de catalunya en sortiran una vintena disposats a acatar el que el PSOE digui, i en prou feines 15 que ni es posaran d´acord entre ells.
Resistir a les trinxeres és molt difícil, hi ha poca llum i molta gana, vols sortir-ne aviat, però cal vigilar de no fer atacs a la desesperada, sovint pots ferir algun company.