De sobte, et gronxa aquella melangia
que no recordaves,
el seu llaç infinit
t´acompanyarà tota la vida.
T´esquiva altre cop, com sempre,
l´eterna bellesa del seu udol;
i després de néixer, escrius
aquestes paraules i et deixes endur
per mil veus que et diuen
que els vostres ulls mai no es miraran.
Demà escriuràs millor i més serè...
que no recordaves,
el seu llaç infinit
t´acompanyarà tota la vida.
T´esquiva altre cop, com sempre,
l´eterna bellesa del seu udol;
i després de néixer, escrius
aquestes paraules i et deixes endur
per mil veus que et diuen
que els vostres ulls mai no es miraran.
Demà escriuràs millor i més serè...
1 comentari:
Segur que si, que demà escriuràs millor o potser igual de bé que avui.
Encobreixen tritor les teves paraules.
Es curiós com sovint se´ns obren portes i se´ns tanquen i de vegades no recordaven que en teniem una mig oberta o aquella que se´ns havia tancat tant dolorsament s' obra sobtadament.
Demà potser tindrem respostes... o potser no. Però demà aixecarem els ulls al cel, respirarem amb força i serenor i seguirem el camí ple de portes.
Publica un comentari a l'entrada