De sobte truquen a la porta.
Baixes les escales de pedra d´una revolada
i obres la porta del carrer,
no hi ha ningú..
A fora el dia és gris i amb regust de dilluns,
entens que has perdut la partida,
ningú truca a la porta per portar-te unes flors,
"le temps des lilas et le temps des roses
avec nostre amour est mort à jamais"
i et tanques a casa.
Després de tot quin altre viatge et queda
que no sigui el del retorn?
Així, apostes per començar a entonar
l´antiga melodia que havies oblidat,
després dels primers compassos recordes
perfectament l´olor i el gust de cada nota,
la lletra et diu que ets més record que futur,
i això, malgrat tot, et reconforta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada