En un cafè del barri de la Ribera, d'aquells que tenen les taules de marbre i les parets enrajolades, espaiós, sense estretors, una dona de vestit llarg i negre i mitges blaves, es prenia un tallat esperant que tornés l'ombra del record, el perfum deliciós d'un somni d'amor perdut.
Era cap al vespre, a l'hivern, quan la ciutat s'abriga i encén els fanals. És llavors que surten les ombres, com un estrany exèrcit d'ànimes arraulides pel fred. En aquestes circumstàncies, la noia del vestit lleuger, es va posar l'abric i va sortir al carrer. La Via Laietana separa de mala manera el barri antic, i com qui travessa un riu ràpid i profund, s'apressà a creuar la via, fins a la riba, cap a la Plaça Sant Jaume i el Carrer Ferran. A aquella hora començaven a tancar les botigues, i al mateix temps apareixia tot un bestiari i unes olors diferents. Homes oferint roses i cerveses pel carrer, escombraries amuntegades, pixats a les cantonades, captaires amb cartrons i cossos de lloguer, la van guiar pel camí conegut fins a un tercer pis del carrer hospital, sense ascensor, on s'abandonava cada nit a la sort d'unes hores arraulides. Va posar-se a llegir, sense ganes, un llibre ridícul sobre futbol, no va durar ni tres minuts a llençar-lo sobre el sofà, encara no sap ni com havia arribat a casa seva aquell llibre, o no volia recordar-ho.Unes cortines primíssimes, deixaven passar la llum, molt pobre, dels fanals. La nit s'estenia sobre la ciutat i ella, es va treure la roba, i malgrat les ferides i el fred a l'ànima, va passejar-se nua per la casa, com una deessa en el seu palau de marbre. Però la deessa tenia el cos marcat. Al cap de poca estona va sonar el telèfon. Es va posar a cuita-corrents la bata, com si qui truqués la pogués veure. El telèfon va sonar sis o set vegades, insistentment, impertinent, abans que arribés a despenjar-lo.
La noia del vestit negre que ara portava una bata tenia 38 anys i treballava amb més pena que glòria a una sabateria; els seus peus mereixien un repòs i cada dia el primer que feia quan arribava a casa era treure's les sabates. Era prima, de les que se les enduen les ventades, i una mirada entre dolça i trencada, l'amor li havia deixat aquestes nafres.Havia fet una carrera moderadament exitosa d'advocada, però el matrimoni havia trencat també aquest camí.
Una veu masculina, greu, coneguda, fosca com la nit, li va travessar l'ànima per recordar-li que l'infern no té aturador a la llar dels deixebles del terror. El seu amor trucava per recordar-li que a qualsevol hora, en qualsevol lloc podrien tornar a trobar-se. Va penjar el telèfon sense respondre. Va córrer a tancar persianes, la porta amb clau i baldó i es va replegar sota una manta, tancant-se en els seus silencis, entre sanglots. No va dormir completament en tota la nit,qualsevol petit soroll la trasbalsava.
L'endemà al matí es respirava un ambient com de postguerra al petit pis, aquell silenci que hi ha després de la lluita quan saps que no has guanyat ni perdut encara, i et preguntes el perquè del naufragi,i es va sentir falsament protegida per aquella claror, i ara sí, pels sorolls coneguts del carrer. Aquell matí tenia lliure a la feina, coses de la crisi,i havia quedat amb la Júlia a mig matí. Eren quarts d'onze i va sortir de casa.Ella, sola, fràgil com una fulla, no es podia imaginar què li esperava aquell matí, quan va obrir la porta.